La campanya

Crèdits:
Idea i producció: Soon in Tokyo
Fotografia: Anxo Casal

La poesia ha mort. La poesia ha fracassat. I ens toca estar de dol i deixar que el negre ho amari tot. Negació absoluta. Però... per a què serveix la poesia? Fins on pot arribar el seu poder d’incidència en un món salvatge com el d'avui? Quins són els límits de la poesia? És que ja no podem confiar en els versos? Són placebo? Són una estafa? Després d’estar demanant educadament que hi hagi més poesia al món (+ poesia si us plau), ens enfrontem més que mai a un planeta ferit i exhaust, a un present en conflicte que no convida precisament a l'optimisme: no podem oblidar les preguntes a què ens aboca l’actualitat i els vells fantasmes que es desperten de nou. La poesia ha sigut bàlsam durant els moments més incerts, catarsi, cura, i també una porta a l’optimisme i la celebració quan ja albiràvem una sortida. I ara què? I el poder transformador de la poesia, on és? Potser és que no ha transformat res? O potser n’esperàvem massa? És més: pot tenir la poesia alguna utilitat? Pot ser un refugi? Pot quelcom tan immaterial atenuar el dolor, abatre la desesperança? Realment ens pot millorar, la poesia? Pot fer del món un lloc millor? I salvar-nos de nosaltres mateixos? Tot avui ens diu que no. Les guerres, les crisis migratòries, els límits del planeta i l’avarícia humana... No hi ha cap espai per a la poesia, en aquest món? Tot i així, ens queda una última i definitiva pregunta: de debò que la poesia ha mort? No podem acceptar un sí com a resposta. ¿Renunciaríem a la força de la paraula, a la bellesa, a l’esperança, als espais on caben totes les sensibilitats, a la nostra dissidència, al nostre compromís amb l'entorn i amb totes les vides, humanes i no humanes? Ara l’única sortida possible és no renunciar. No renunciar a nosaltres mateixos. No renunciar al present ni al futur. No renunciar a ser escoltats, al nostre crit: + poesia si us plau. Amb les ferides obertes i el cos en convulsió, ens toca posar en qüestió el nostre rol, el rol de la poesia, de la nostra comunitat. És la mirada i la bandera de la poesia enfront d’un món que obre contínuament nous escenaris de xoc i que esperona vells cavallers negres. Ens toca enfrontar-nos al mirall i fer-nos preguntes incòmodes. Preguntes que ens obrin els ulls, que ens facin tornar a brillar. La poesia ha mort. Visca la poesia.     

                                  + POESIA SI US PLAU